Resulta curiós veure com les petites i les grans escales amaguen idees similars. I és que en contemplar Vacarisses hom veu el poble (perdó, vila) satèl·lit de la conurbació del Vallès però també veu el límit de la Metròpoli barcelonina, un punt del nord-est de la península Ibèrica i el del sud d’Europa, situat, inevitablement en el planeta terra.
Comencem pel començament, tenim un poble petit, situat en la serralada litoral, en un lloc de pas entre les ciutats industrials del Vallès i Manresa, vèrtex de les colònies industrials del Llobregat. Una zona per on passa un dels primers ferrocarrils de Catalunya, pas quasi obligat per arribar al mar. Sembla, però, que el “progrés” passa de llarg del nostre poble, doncs continua dedicant-se a l’agricultura i la ramaderia. Amb la popularització del vehicle privat les coses canvien. Vacarisses, per la seva situació propera i alhora llunyana, s’omple de “domingueros” que mica en mica es van apoderant del territori, compren una parcel·la i construeixen una casa. Les segones residències semblen una benedicció per al poble. Els “urbanites” paguen a bon preu unes parcel·les molt poc productives i alhora, suposen una certa revitalització del poble, o això semblava. Però les segones residències, amb l’alça de preus de la ciutat, es converteixen en primeres. I el poble multiplica la seva població exponencialment. Quina resposta dona els ajuntaments democràtics? Legalitzar les urbanitzacions i intentar procurar els serveis bàsics als residents.
Canviant un moment de lloc, però no de fenomen, que passaria si tota aquesta munió de població parlés un idioma diferent al dels vacarissencs? Com es sentiria l’autòcton davant d’aquesta autèntica invasió/colonització? Pregunteu als pobles de la perifèria de Brucel·les o als propis ciutadans belgues.
Vacarisses és un microcosmos, una “bonica metàfora” de la societat catalana (i potser occidental), una sèrie d’urbanitzacions que viuen d’esquenes unes de les altres, que esperen que papà estat (per via del consistori) els solucioni la vida i abaixi els impostos. Podríem ser encara més cínics i veure en el “procés participatiu” la nostra democràcia. Una participació de l’ordre 1 – 2 per mil on es poden identificar tres o quatre tipus característics. Tenim a un alcalde preocupat per la seva ciutadania que seu entremig del púbic, un mestre de cerimònies “imparcial” que parla molt però no diu res (Política en majúscules i no “politiqueo”), un fundador d’un “grup d’opinió” que s’oposa als plans d’expansió i desconfia (amb raó?) de l’ajuntament i unes nenes rebels que s’oposen a tot plegat perquè allò és el poder. En resum, una farsa molt ben intencionada. Ah! I recordeu que tot això passa mentre el poble es precipita a l’abisme, quan (d’aquí un any) l’abocador deixi d’abocar el sac.
És fàcil veure com tot això passa a Vacarisses, però i nosaltres? Què passa amb els nostres processos participatius? Potser si que anem a votar, però és suficient? I és més, serveix? L’altre dia em vaig quedar estupefacte llegint la següent notícia, Botín llença una cortina de fum contra una altra cortina de fum però el més important és: qui governa l’estat? És més, qui és Botín per dir-li al president del govern el que ha de fer? Quina autoritat té un banquer sobre l’estat si ha estat aquest últim qui li ha tret les castanyes del foc? Tot plegat em fa pensar en un país del nord on les coses s’han fet bé, o això sembla (no és or tot el que lluu, com diu la dita). Pel que sabem, Islàndia no tenia diners per rescatar els seus bancs, així que els va deixar caure. I així es convertí en l’únic país del món en aplicar el principi ideològic del liberalisme primitiu, qui la fa la paga, en les madures i en les verdes. I en tot això, on és l’esquerra? (suposant que existeixi) doncs on sempre, tirant-se els plats pel cap. Per qui cregui que els mals sols afecten al país de la pandereta que miri a la omnipotent Alemanya o que faci una ullada al possible candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump (que, per cert, s’ha enriquit amb la construcció) i sobretot, a les seves preocupacions principals.
Tornant a Vacarisses, i veient el panorama (desolador per a alguns) els estudiants hem hagut d’aplicar la doctrina del Doctor Bishop fent possible l’impossible sense mitjans, d’acord amb els principis de l'eminent Professor Latouche i aplicant una hipòtesi molt factible, l’ajuntament de Vacarisses ha quebrat. (Com ho ha fet l’Estat Portuguès, sense fer-ho però per el cas és el mateix, i com ho farà l’Espanyol). Si de tot plegat surt alguna cosa digne, serà per prendre exemple del hacker anti-imperial d’afició i titabrava de professió, Julian Assange.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada